INFORME GENERAL II
EL NOU RAPTE D'EUROPA
Sinopsi
Portabella proposa la segona part d'un dels seus títols històrics, l’“Informe general sobre algunes qüestions d'interès per a una projecció pública”, que el 1976 mostrava l'inici del procés de la transició política després de la mort de Franco. Aquest segon “informe” es realitza en el marc d'una greu crisi sistèmica, d'ordre cultural, economicofinancera, política i energètica. Però sobretot constata com sorgeix, de la crisi, un nou protagonisme ciutadà, que consisteix ni més ni menys que en una recuperació de la política per part de la gent comuna.
Introducció per Chema Gonzalez (MNCARS)
Informe general II. El nou rapte d'Europa, la pel·lícula més recent de Pere Portabella, tracta la dimensió política, econòmica, social i ecològica de la crisi des de la perspectiva de les xarxes i de la cultura. Informe general II, dialoga amb una nova versió restaurada de la pel·lícula que constitueix el seu precedent, Informe general sobre algunes qüestions d'interès per a una projecció pública.
El 1976, el cineasta català va filmar un monumental fresc en moviment que recollia les restes del règim franquista i el procés de fundació d'un estat democràtic. Portabella articula una obra en la què l'espectador és sempre conscient del dispositiu fílmic i del tipus de relat que aquest produeix. Aquesta nova versió s'ha restaurat per acompanyar l'estrena d'Informe general II, tancant un díptic sobre els últims quaranta anys d'història.
Informe general II reacciona davant un altre moment històric també accelerat, desesperat i urgent, en el qual el mapa de polítics i institucions naixents el 1976 ha estat desplaçat per un diagrama de nodes múltiples, oberts i canviants. Com es reorganitza aquesta nova societat civil per recuperar la funció d’instituir i transformar la política? De quina manera responen les institucions a aquest desafiament? Com connecta i dialoga el cinema amb aquests nous processos?
Informe general II defensa la funció de la cultura com a espai per interrogar el present i el paper del museu també com a institució pública en la seva condició d'espai de dissensió i imaginació crítica des de la què pensar quins són els nostres "relats", heretats i propers, i quin tipus de subjecte pot apropiar-se d'aquestes narracions i projectar-les cap al futur. La ciència, els col·lectius ciutadans, els moviments de base i les xarxes complementen la institució cultural, dibuixant un panorama d'incertesa que la pel·lícula de Portabella mostra i, al mateix temps, qüestiona.